Josep Lacreu i Cuesta, cap del Servei d'Assessorament Lingüístic i Traducció, a petició de l'Ajuntament de Villanueva de Castellón, té l'honor d'emetre l'informe següent. Sobre el nom del vostre municipi han dit ja la seua paraula les institucions més represnetatives de la Comunitat Valenciana: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Consell Valencià de Cultura i Institut de Filologia Valenciana. I també destacats estudiosos de la lingüística, de la geografia i de la cultura valencianes: Manuel Sanchis Guarner, Emili Beüt i Belenguer, Josep Giner i Marco, Vicenç Rosselló i Verger, Antoni Ferrando i Francés, Eduard Soloer i Estruch, etc. Com siga que la proposta unànime de tots ells ha estat Castelló de la Ribera, aquesta és la forma que s'ha utilitzat majoritàriament per a referir-se en valencià a la vostra població.
Poca cosa creiem que es pugaa aportar més del que han dit aquests destacats intel·lectuals. La documentació històrica ens dóna clarament el nom del nucli de població Castelló, que moltes vegades ha anat seguit d'un determinatiu de Xàtiva, de San Felipe, o de Carcaixent.
Durant l'edat mitjana, aquest nucli de població va pertànyer al municipi de Xàtiva, aleshores molt més extens que en l'actualitat, i s'anomenava Castelló de Xàtiva, amb determinatiu indicador de la denominació geogràfico-política a la qual pertanyia. Aquesta denominació conviu en la documentació amb la de Castelló simplement, com es veu en el Llibre dels feyts o Crònica de Jaume I.
L'any 1587, per un privilegi de Felip II, el lloc de Castelló fou segregat del municipi de Xàtiva i convertit en municipi independent, per la qual cosa hi va ser designat la Vila Nova de Castelló; no obstant això, en el mateix document apareix la Vila de Castelló o simplement Castelló. En un document posterior del mateix Felip II, de l'any 1594, hom l'anomenà Castellón de la Villanueva.
Aquestes circumstàncies indiquen que la referència a la Vila Nova o Villanueva es tractava, més que d'un autèntic nom propi, d'una designació genèrica que indicava que la població anomenada comunament Castelló havia assolit la categoria de vila que abans no tenia. Per això el municipi continuà sent designat Castelló (o en castellà Castellón) en nombrosos documents dels segles XVI al XVIII, i aquest nom va ser emprat també pels cronistes i historiadors de l'edat moderna: Pere Antoni Beuter, Martí de Viciana, Gaspar Escolano, etc. També apareix Castelló en els mapes de l'època: Oertel i Kremer (s. XVI) i Cabanilles s. XVIII).
Després de la batalla d'Almansa, el 1708 Felip V li llevà la condició de municipi independent, i va ser integrat en el de Carcaixent; per això en aquesta època es designat amb el nom de Castellón de Carcagent i encara apareix documentat també alguna vegada Castellón de San Phelipe. Pel Decret de 20 d'agost de 1735 recuperà la condició de municipi i hi apareix anomenat Villa de Castellón. Des d'aleshores han conviscut el nom popular Castelló i el nom oficial Villanueva de Castellón.
Però, en l'època actual, la recuperació del valencià en tots els àmbits de la vida, familiar però també oficial i públic, és un desig creixent de molts valencians i concretament del vostre municipi. L'ús del valencià implica que s'utilitzen les denominacions toponímiques populars valencianes i és ací on el nom de les poblacions té una importància cabdal pel seu valor designatiu emblemàtic del col·lectiu humà que representa.
A l'hora de decidir quin és el nom que cal adoptar per a designar el municipi, és imprescindible comptar amb la voluntat del consistori com a representant de la voluntat popular. En aquest sentit i amb una posició conciliadora, l'escrit del director general de Política Lingüística de data 20 de gener de 1993 citava les dues formes que s'han apuntat modernament, Castelló de la Ribera i Vilanova de Castelló, i encoratjava la corporació municipal a prendre una decisió tot oferint l'assessorament necessari.
Una vegada demanat aquest assessorament, hem de fer palesa l'opinió nostra i en ella tenim en compte la denominació clàssica, els informes elaborats pels erudits esmentats els dictàmens del Consell Valencià de Cultura i de l'Institut de Filologia Valenciana i l'ús popular del topònim.
El nom històric, autènticament tradicional i popular, és el de Castelló, que prové del llatí CASTELLONE, diminutiu de CASTELLU 'fortalesa, castell'. És el més antigament documentat, el que figura com a element comú en les diverses denominacions al llarg de la història i el que continua viu en l'ús oral de la població, de la comarca i de les zones veïnes. La forma oficial Villanueva de Castellón és una designació administrativa que no té tradició oral, cosa que seria impossible, d'altra banda, ja que es tracta d'una zona valencianoparlant; l'híbrid Villanova, que se sent a dir modernament, no representa més que una semiadaptació espontània, reflex de fins a quin punt el nom oficial ho ha estat assimilat ni per la pròpia població ni pels pobles de la rodalia. La forma Vilanova de Castelló, que s'ha proposat recentment com a alternativa en valencià, encara que lícita des del punt de vista estrictament lingüístic, hem de ser conscients que és una simple traducció literal del nom oficial, sense tradició ni ús oral que l'avale. Per tant, si ens remetem a les dades objectives, és Castelló el nom de la població.
Ara bé, aquest nom, com ha ocorregut també històricament, necessita algun complement que el diferencie dels altres castellons: Castelló de la Plana, Castelló de les Gerres. És cert que hi ha municipis que tenet incorporat l'element Vilanova d'una manera tradicional, i que els seus noms són plenament lícits i tradicionals. No es tracta de bandejar aquest referent per impropi sinó perquè, en el cas que ens ocupa el nom del nucli de la població existia com a municipi ja abans de la constitució com a vila nova. Existia el topònim i existia el nucli de població a què es referia, el que canvià amb el privilegi de Felip II fou la consideració administrativa de la població. El manteniment de forma ininterrompuda del topònim simple Castelló, en convivència, és cert, amb els noms que administrativament ha tingut, es veu de manera clara en els textos escrits al llarg de la història de la població, en les cançons populars, les dites i refranys, etc., i naturalment en l'ús oral.
Per això creiem que l'expedient de canvi de denominació del municipi ha de partir d'aquest topònim i no hauria de basar-se en la traducció del nom oficial. Una qüestió diferent és com es diferencia el topònim Castelló dels altres municipis que contenen aquest element. L'element Vilanova, com ja hem dit, no és el més adequat perquè altera la naturalesa del topònim, converteix el vertader topònim en simple element determinatiu diferenciador i, al contrari, consagra com a nucli el que hauria de ser, en tot cas, un complement auxiliar amb funció simplement aclaridora. Amb la forma Vilanova de Castelló, la tendència natural a abreujar els topònims compostos faria que el vertader topònim Castelló fóra considerat element secundari i omissible, i la forma popular esdevindria, amb el temps, Vilanova.
La forma habitual de determinar el nom d'un nucli de població consisteix a afegir el nom d'una entitat geogràfica, política o històrica relacionada amb la població en qüestió, especialment la comarca o subcomarca, regió o sobregió. Així es formen denominacions oficials com Albalat de la Ribera, Atzeneta del Maestrat, Benifairó de Valldigna, Benifairó de les Valls, Castelló de la Plana, la Granja de la Costera, Simat de la Valldigna, Tavernes de la Valldigna, Quart de les Valls, etc. Per això, l'any 1932 una comissió d'experts formada per destacats especialistes com Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner i Marco, Nicolau Primitiu, Josep sanchis Sivera, Ernest Martínez Ferrando, Joan Coromines, Josep M. Casacuberta i Felip Mateu i Llopis, proposà Castelló de la Ribera com a denominació d'aquest municipi.
Cal destacar que aquesta denominació satisfà totes les exigències de correcció ortogràfica i gramatical, i d'adequació a la tradició onomàstica valenciana. D'una banda, es recupera com a element principal del topònim el nom popular i tradicional de Castelló, i de l'altra es cobreix la necessitat de distingir-lo, amb un determinatiu adequat, d'altres poblacions amb el mateix nom. En topònims amb una designació composta, la primera part sol ser la que correspon al nom popular, mentre que la segona sol quedar com un complement omissible que s'explicita en els àmbits oficials i quan cal diferenciar la població d'altres del mateix nom. Això és el que observem, a més dels exemples esmentats, en casos com la Vall d'Uixó, la Vila joiosa,(popularment, la Vall, la Vila ...) o en les diverses poblacions anomenades la Pobla, el Ràfol, etc. De la mateixa manera, els diversos municipis anomenats Castelló són així designats en la zona on s'ubiquen i quan cal diferenciar-ne un dels altres s'hi afig el complement específic: Castelló de la Plana, Castelló de Rugat.
La denominació de Castelló de la Ribera compta amb una tradició en l'ús culte valencià de més de 60 anys i és arreplegada en la major part de nomenclàtors, enciclopèdies i en tota mena de publicacions en la nostra llengua i és la forma proposada per destacats lingüístes, geògrafs i escriptors d'ideologies diverses i per institucions com l'Institut de Filologia Valencana i el Consell Valencià de Cultura, una còpia del dictàment del qual es pot veure punxant sobre els enllaços. Per tot això, considerem que la forma valenciana més adequada del nom d'aquest municipi és
CASTELLÓ DE LA RIBERA
Signat: Josep Lacreu i Cuesta
G E N E R A L I T A T V A L E N C I A N A
Conselleria de cultura, educació i ciència
Servei d'assessorament lingüístic i traducció
Tret d’Internet
