Noms i cognoms dels castellonencs de 2006
Els noms
En la següent taula podem veure l’evolució del nom dels hòmens des de 1728 fins els nostres dies. La població de 1849 era de 2.083 persones: 1.030 hòmens i 1.053 dones. El 22 de març de 2006 Castelló tenia 7.525 habitants: 3.764 hòmens i 3761 dones.
Ara compararem el nom de les dones en 1849 i en 2006.
És rar el nom de Leonor? L’any 1849 quatre dones s’anomenaven com la infanta Leonor; ara hi ha 45 Leonor a Castelló. Per tant, no és un nom rar, almenys a Castelló.
Tot i que els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, són patrons de Castelló molt abans que la Mare de Déu dels Dolors, als castellonencs els reca de posar aquests noms als seus fills. L’any 1851 només hi havia quatre Abdó:
Els Abdons de 1851
- Abdón Congost Torres, fadrí de 26 anys
- Abdón Torres, fadrí de 24 anys
- Abdón Martorell Estrada, de dos anys. Abdón Solves Vicent, d’un any
Va ser veí de Castelló Abdó Puig Lorente (* Carcaixent v. 1828), barber i rebesavi de l’actual alcalde. Va heretar el nom el fill Abdó Puig Andrés (* Castelló 1863). També recordem Abdó Puig Garrido, que l’any 1943 va instal·lar un quiosc a la porta de l’Obrera. També ens consta Abdó Ribes Peris, del segle XX. En canvi el nom de Senenta sí que apareix el segle XIX. Cap a l’any 1850 hi havia sis dones amb aquest nom:
Les Senentes de 1850
- Senenta Ferrús, casada amb José Climent
- Senenta Grau (* v. 1809), casada amb José Poveda
- Mª Senenta Martorell (* v. 1809), casada amb Luis Perales
- Senenta Chinchilla Chornet (* v. 1825)
- Senenta Romero Granero (* 1850)
- Senenta Garrido Guardiola, casada amb José Vicente Puertos Maiques
Actualment no hi ha cap Abdó, ni Senent ni Senenta.
Crida l’atenció la varietat de noms que tenim. L’any 1849 es repartien 272 noms entre 2.083 persones: 1 nom per a 7,65 persones. Ara hi ha uns 1.600 noms per a 7.525 habitants: 1 nom per a 4,7 persones. Sens dubte l’allau immigratòria ha contribuït a la varietat.
La valencianització dels noms
La valencianització dels noms de persona és un índex del nivell de normalització lingüística. La intuïció ens diu que sí, que a Castelló en aquest com en altres indicadors que fan referència a l’ús de la llengua assolim un nivell superior a la resta del país. Les dades, en canvi, no ens permeten assegurar-ho totalment. Hem de prendre en consideració algunes coses. En primer lloc, hi ha noms que s’escriuen igual en castellà i en valencià, com, per exemple, Rafael, Salvador, Vicenta, Matilde i Teresa. Leonor i Isabel també són valencians i Maria o Júlia només es diferencien del castellà per un accent de més o de menys. La base de dades del Padró no posa accents, per tant, hi ha casos en què no sabem si es tracta d’un nom en valencià o en castellà.
Els noms femenins exclusivament valencians de l’any 2006 són: Neus (17), Mireia (12), Anna (10), Gemma (9), Aitana (8), Laia (6), Arantxa (5), Joana (4), Roser i Susanna (3), Desemparats/Empar i Meritxell (2), Assumpció, Beatriu, Caterina Fidela, Elionor, Lluïsa, Lluna, Maria Alexandra, Maria Àngels, Maria Neus, Maria Josep, Melissa, Mercè Anna, Miracle, Rosanna i Trinitat (1). Podem pensar que la valencianització dels noms de dona a Castelló és minsa, perquè només sumem 96 persones. Això vol dir que no arriba al 3% el nombre de dones amb nom en valencià. Però, potser hi podríem afegir els noms no exclusivament valencians com Vicenta (84), Isabel (84) i Mª Isabel (41), Matilde (67), Maria Teresa (49) i Teresa (25), Leonor (45), Andrea (31), Cristina (31), Rosa (31) i Rosa Maria (24), Marta (30), Elisa (25), Pilar (23) i Mª Pilar (21), Laura (21), Alba (20), Ester/Esther (20), Paula (20), Sara (20), Carla (19), Verònica (17), Raquel (16), Adela (15), Clara (15), Regina (15), Filomena (13), Aida (12),Carolina (12), Nerea (12), Elvira (11), Eva (11) i Adelina (10). Afegim també aquells noms que només es diferencien del castellà per un accent de més o de menys, com Maria (126), Emília (46), Júlia (32) i Mª Júlia (16), Àngela (25), Míriam (18), Hortènsia (16), Núria (15), Antònia (13), Estefania (13), Mònica (13), Mª Jesús (11), Sílvia (10) i Sònia (10)[1]. D’aquesta manera podem dir que més d’una tercera part de les castellonenques duen el nom en valencià.
Els noms masculins exclusivament valencians a hores d’ara són: Josep... (57), Joan... (39), Vicent (34), Jordi (23), Marc... (21), Pau (20), Carles (19), Andreu (16), Antoni (15), Ferran (10), Alexandre i Guillem (9), Eduard, Francesc... i Frederic (8), Sergi i Xavier (6), Lluís (5), Jonatan, Miquel i Ricard (4), Adrià, Arnau, Eliseu, Emili ..., Enric ..., i Robert (3), Albert, Aleixandre, Àlvar, Donis, Esteve..., Eugeni, Gerard, Jaume..., Martí, Nicolau, Roger i Ximo (2), Agustí, Aleix, Alfred, Amadeu, Artur, Ausiàs, Cristià Josep, Dídac, Doménec, Gustau, Heliodor, Juli, Lambert, Maurici, Octavi, Ponç, Sever, Tobies i Valeri (1). En principi sembla que la normalització dels noms masculins és major que la dels femenins. Hi ha 386 castellonencs amb el nom en valencià (diferent del castellà). Més del 10 % dels castellonencs duen un nom exclusivament valencià. Però hem d’afegir els noms de Salvador (120), Rafael (106), David (46), Ramon (42), Manuel (34), Jesús (27), Raül (20), Daniel (18), Ivan (18), Rubén (15), Hèctor (13), Òscar (12) i Tomàs (12) que més o menys són iguals en castellà[2]. D’aquesta manera el percentatge arriba fins el 25 %. De tota manera, el que hauríem de veure és la tendència. Caldria vore si en els últims anys els nounats s’inscriuen amb noms en valencià o no.
Cal recordar que des de 1977 és possible valencianitzar el nostre nom en el Registre Civil de forma ràpida i instantània.
[1] No apuntem els noms que tenen menys de 10 recurrències.
[2] No incloem els noms amb menys de 10 recurrències.
Llinatges castellonencs
Vegem quins són els 31 cognoms més abundants a Castelló.
Cognoms més nombrosos (2006)
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
En primer lloc, no ens hauria de sorprendre que entre els 31 primers cognoms trobem els Garcia, Martínez, López, González i Pérez, que són alguns dels més recurrents a Espanya. Açò té dues explicacions. La primera: Castelló és Espanya. La segona: hom creu que aquests cognoms són exclusivament castellans, però la cosa no és així. Alguns cognoms patronímics acabats en –ez que apareixen en terres valencianes no són sinó la castellanització de la forma catalana/valenciana en –es o –is. Més endavant veurem com els Martinis castellonencs del segle XVI es converteixen en Martínez a partir del segle XVIII. En el registre de baptismes de la nostra parròquia apareix Salvador Hernandis Mateu, nascut el 21 de novembre de 1863. El 29 de febrer de l’any següent és batejat el seu cosí germà José Vicente amb el cognom Hernández. El 23 de gener de 1867 és batejada Amèlia Hernandis Mateu, germana. El 3 de novembre de 1869 és batejat un altre germà, Emilio, ara amb el cognom Hernández[1]. I, per últim, el 9 de novembre de 1871 és batejat José Vicente Hernández Mateu, avi patern dels meus mestres Federico i Vicente Hernández Cuenca. Heus ací una prova prou recent de la castellanització dels llinatges valencians.
Podem classificar els 31 cognoms segons les fonts i segons l’origen idiomàtic:
Font i origen idiomàtic dels 31 primers cognoms
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
Vegem quina és l’evolució d’aquests 31 llinatges des de la llista del morabatí de 1421 fins el padró d’habitants de 1851. Ens basem en diverses llistes de veïns que hi ha en el nostre arxiu municipal:
[1] Va contraure primeres noces amb Elisa Estrada i segones amb Teresa Hidalgo Castillo el 2 de maig de 1908.
Evolució del 31 primers cognoms (1421-1851)
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
Observem que els Caldés i els Garcia són els llinatges més antics que es mantenen durant tots els segles. A partir del segle XVI apareixen els Franco, els Martí, els Martínez i els Pérez per sempre. És curiós que, tot i que en el cens d’habitants de 1851 no apareix cap González, aquest llinatge s’ha multiplicat extraordinàriament en poc més d’una centúria[1].
La varietat de cognoms a Castelló també és considerable: 1.048 primers cognoms diferents i 968 segons cognoms diferents per a 7.525 habitants. A les allaus immigratòries dels segles XVIII i XIX cal afegir la dels últims anys: per això la diversitat de llinatges que podem trobar ara en la nostra vila.
A continuació oferim un comentari etimològic, històric, genealògic i biogràfic dels 10 llinatges més comuns de Castelló. No podem fer un comentari exhaustiu de cadascun. Ens limitem a apuntar algunes notes genealògiques sobre algunes famílies – impossible fer-ne referència de totes - , esmentar alguns dels seus membres destacats i algunes curiositats històriques que s’hi relacionen.
GARCIA
És un cognom ibèric i, per tant, tan valencià com el que més. Garcia era un nom de persona prou comú durant l'època medieval i significa “ós”. És un dels llinatges més comuns de l'estat: al voltant d’un 5 % d’espanyols el porten com a primer o segon cognom[2].
Des del segle XV hi ha Garcia castellonencs. En la llista del morabatí de 1421 apareix un tal Garcia, abaixador d’ofici[3], i Bertomeu Garcia. El 27 d’agost de 1467 Vicent Garcia funda una administració en el Sant Hospital de Sant Jaume de Castelló. Entre el 24 de setembre de 1533 i el 18 de febrer de 1536 Vicent Garcia gaudeix del benefici de Sant Pere instituït en la nostra església parroquial. En la segona meitat del segle XVI hi ha diversos castellonencs propietaris de terres regades per la séquia del Terç amb el cognom Garcia: Pere, Gaspar, Francesc, Joan, Pere Joan, Onofre i Cosme[4]. Aquest últim va contraure matrimoni amb Isabel Bolufer i Navarro, neboda del batle i síndic Pere Calp.
Durant els segles XVII, XVIII i XIX diversos Garcia formen part de l’oligarquia local i exerceixen càrrecs públics. Josef GARCIA, per exemple, fou justícia l'any 1687 i Josep Garcia, alcalde l’any 1816. Josep Garcia i Vicenta Tahuenga van tenir un fill jesuïta: Josep Garcia Tahuenga, que va fer el quart vot el 15 d’agost de 1713. Carlos Garcia era el segon veí amb més propietats de Castelló, segons consta en el Padró de 1738; posseïa 323 fanecades. El 25 de juny de 1783 va morir mossén Antoni Garcia, que fou beneficiat en la nostra església.
[1] Per a més informació es pot buscar i llegir un article de Soleriestruch publicat en la revista de festes de 1960: “Llinatges al Castelló del segle XVII”.
[2] És el cognom més abundant a Catalunya (3,11 %). No hi ha dades sobre la Comunitat Valenciana.
[3] Tallava el pèl dels draps (cast.: tundidor).
[4] Ceda de les terres que reguen de la séquia del Terç de l'Ènova i d'Alzira (1588), Arxiu Municipal de Castelló.
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
[5] És el cognom més abundant a Catalunya (3,11 %). No hi ha dades sobre la Comunitat Valenciana.
[6] Tallava el pèl dels draps (cast.: tundidor).
[7] Ceda de les terres que reguen de la séquia del Terç de l'Ènova i d'Alzira (1588), Arxiu Municipal de Castelló.
Josefa Maria Garcia, l’any 1845, posseeix 69 fanecades en diverses partides de Castelló; un cas excepcional però no únic de dona terratinent.
En un nínxol recentment enderrocat del nostre cementeri estava soterrada Vicenta Maria Garcia Sentandreu (1843, juny 12 - 1905, març 4), esposa de José Beltran Gimeno. L’epitafi deia: “Fue esposa cariñosa, madre modelo, muy amable con sus parientas y amigas”.
Com que el llinatge és tan comú, és molt difícil saber el parentesc que hi ha entre els Garcia actuals. Durant el primer quart del segle XIX vingueren Garcia de Benigànim, de Jarafuel, de l’Ènova, l’Olleria, Penàguila, Rafelbunyol, Sumacàrcer, Xàtiva i Castelló de la Plana. Després, de Mutxamel, Bolbait, Benipeixcar, Ontinyent, València, Vallés, l’Alcúdia de Crespins, etc. I durant el segle XX n’han vingut molts més.
Emilio Garcia Sala va ser regidor durant la Segona República. Eduardo Garcia Pausà i Emilio Garcia Uberos tocaven el clarinet i la percussió respectivament en l’època gloriosa de la nostra banda. L’any 1957 José Garcia Lamata va ser un dels guanyadors del Campionat Nacional de sega d’arròs celebrat a Camarles. L’any següent torna a guanyar el primer premi en el campionat que es va celebrar ací a Castelló. Últimament José Garcia Uberos ha sigut regidor en diverses ocasions. Dèlia Garcia Pasamar va ser regidora de Festes i Joventut entre 1995 i 1999 i és Presidenta de la Junta Local Fallera des de 2001.
MARTÍNIS / MARTÍNEZ
Cognom patronímic derivat de Martí. El sufix –ez significa “fill de”. El cinqué cognom més abundant a Espanya[1].
Els Martínez apareixen a Castelló a partir del segle XVI. Entre els terratinents de 1588 trobem: Pere Martinis, la herència de Julià Martinis, Maria Martinis i Juan Martinis. A partir del segle XVIII els trobem en quantitat nombrosa i en tots els nivells de riquesa, des de Francisco Martínez, que tenia dos cavalls el 1761, fins Juan o Tecla Martínez, que eren pobres de solemnitat. Aquest segle arranca una de les branques més destacades dels Martínez de Castelló, encapçalada per Antonio Benito Martínez i Anna Maria Bleda. Enllacen amb els Grau, els Franco, els Soro, els Uberos i els Varó. Entre ells cal destacar don José Maria Martínez Bleda (Castelló v. 1789 - 1871), un dels majors contribuents locals, regidor i alcalde en diverses ocasions. Els seus fills i néts també es dedicaren a la política local. Rogelio Martínez Soro (Castelló 1870-1966), el seu nét, va ser alcalde de Castelló en tres ocasions i president de la Reial Séquia cinc vegades. Vivia en la casa del rellotge de sol de la plaça de l’Om. El besnét Vicente Martínez Uberos va ser un destacat advocat valencià, especialista en legislació sobre aigües i regadius històrics.
Durant el primer quart del segle XIX vénen Martínez d’Albaida, Alfarrasí, Carlet, Castellonet, Cerdà, la Pobla Llarga, l’Ènova, Manuel, Massamagrell i Xàtiva.
Domingo Martínez (* v. 1800), casat amb Rosa Martorell, és l’avi cinqué de l’actual alcalde i deu ser el Domingo Martínez que va ser alcalde l’any 1842.
A mitjan segle XIX viu a Castelló Pedro Martínez, casat amb Marianna Arenàs. El seu nét Emilio Martínez Corisa (o Alcoriza), de la lleva de 1895, va servir en un regiment d’artilleria a Manila – tot i que tenia tres germans menors d’edat i era fill de pare pobre. El seu besnét Joaquín Martínez Such (Castelló 1920 - Cotes 1985) va ser alcalde de Cotes de 1953 fins 1970 i després des de 1979 fins la seua mort; un cas excepcional de dedicació generosa a la tasca política. També és besnét seu el gran clarinetista José González Martínez (Castelló 1906 – Barcelona 1987).
Ismael Martínez Torró (* Castelló 1894 - 1960), fill de Vicente Domingo i de Joaquina Torró Selva, va establir un forn en la placeta de Martines. Va casar-se amb Adela Alegre Amorós. Va imposar als seus fills alguns noms mai no sentits a Castelló: Ovaldo, Argel, Ismael, Adela i Amapola.
Vicente Martínez Gimeno era percussionista en l’època gloriosa del mestre Fayos, i José Martínez Garrido tocava el fiscorn.
Jaime Martínez Alandes, de la lleva de 1895, va servir en el Batalló Expedicionari de Caçadors a Santa Cruz de la Laguna, Filipines. Nieves Martínez Caldés (Castelló 1897- Rubielos de Mora 1955) va ser Germaneta dels Ancians Desemparats. Actualment cal destacar els germans Magdalena i Damián Martínez Marco, tots dos professors de l’Orquestra Nacional de Catalunya.
LÓPEZ
Cognom patronímic derivat del nom Lope. Quart cognom més abundant a Espanya[2]. Els López apareixen abundantment a Castelló a partir del segle XVIII. En el Padró de 1738 apareixen Bernardo, Pedro i José López. Aquest últim posseïa 39 fanecades de terra. L’any 1761 hi ha els jornalers Domingo, Vicente i Joseph López, el fuster Joseph López, el moliner Joseph López, Ignacio López i Vicente López.
A mitjan segle XIX vivia a Castelló el sastre Joaquín López Pérez, natural de València, casat amb Àngela Calatayud, natural d’Atzeneta. N’hi ha de diverses procedències: Xàtiva, Llanera, Aiacor, Alberic, Almansa, Canals, Énguera, Senyera, Sumacàrcer... D’entre tants López podem parlar de Joaquín López Benito, natural de Llanera, casat amb Micaela Juan Calafat, natural de l’Orxa. Tots dos residiren a Castelló, però van emigrar a Montevideo a finals del segle XIX. Van tindre 6 fills: Vicenta Maria, Matilde, Joaquín, Antònia, José i Juan Bautista López Juan. Enllacen amb els Oltra, Almiñana, Llopis, Perucho, etc. Una digna família de jornalers i arriers.
Després de la guerra arriben per a treballar en la fàbrica de paper els germans Abel, José, Julio i Mariano López Fernández. Salvador López Benavent, casat amb Pureta Llinares Serrano, va ser enterrador; vivien en una casa al costat mateix del cementeri; allí van criar sis fills: Purificación, Salvador, Rosa, Lola, Vicente i Pepe. Aquest últim va succeir son pare en l’ofici. Un nét de Salvador i Pureta, Salvador López Pérez, fou elegit regidor l’any 1991 i després tornà a exercir el càrrec des de 1995.
TALENS
Llinatge eminentment valencià, més concretament de Carcaixent, des d’on s’ha escampat primer per la Ribera i després per tot el País[3]. L’any 1588 trobem a Castelló Andreu Talens. Un altre Andreu Talens – o potser era el mateix- va exercir el càrrec de justícia l’any 1614. Entre les dècades de 1740 i 1750 s’establiren nous Talens a Castelló. Durant el segle XVIII José Talens és beneficiat a l’església de Castelló i Jacinto Talens (* v. 1792), dominicà, és sotsprior del convent l’any 1826.
Durant el segle XIX vénen Talens procedents de Carcaixent, Alcàntera, Rotglà, Torrent de Fenollet, etc. Un de tants va ser Salvador Talens Sanz (* 1853), casat l’any 1876 amb Emília Gómez Martínez (* 1853); procedien de Navarrés i quan van vindre a Castelló es van instal·lar en la caseta de Poveda; allí van viure fins alcançar una edat avançada i allí van tenir i criar 11 fills: Salvador, Emília, Hortènsia, Ramon, Pepet, Matilde, Vicent, Eduardo, Consuelo, Vicenta i Aurèlia; alguns van viure a Xàtiva o a l’Ènova; Salvador, Hortènsia, Ramon i Aurèlia van tindre descendència a Castelló.
De Torrent de Fenollet procedia José Talens Franco (* 1841), casat amb Rosa Sanchis Estrela, el qual va tindre 9 fills. Un d’ells, José Ramón Talens Sanchis (* Castelló 1865), va contraure matrimoni amb Elvira Mateu Ferrando (Castelló 1868-1969), amb qui va tindre 11 fills: Elvira, Pepe, Emilio, Salvador, Eusebio, Batiste, Genaro, Isabel, Leonor, Fernando i Vicente[4]. L’any 1969, quan Elvira Mateu va morir als cent un anys, ja comptava 24 néts i 38 besnéts. Així s’explica la recurrència del llinatge Talens en el nostre poble.
Juan Bautista Talens Luna, de la lleva de 1895, va ser destinat a les Filipines. De la família dels Barquers cal destacar l’insigne clarinetista José Talens Sebastià (Castelló 1908 – 1988) i el seu germà Luis, que tocava el requinto. Francisco Talens Pla tocava el saxofon i va ser alcalde de Beneixida.
MARTÍ
Martí era un nom de baró molt comú en l’edat mitjana, de tal manera que dir Martí era dir simplement “home” (com Maria és dir “dona”)[5].
L’any 1588 trobem Gaspar Martí, ferrer; Juan Martí, menescal; un altre Gaspar; Nadal Martí i Benet Martí. Aquest últim va ser jurat, justícia i mostassà de Castelló. És probable que ara hi haja descendents d’aquests Martí, perquè des del segle XVI mai no han faltat en les llistes de veïns.
Ens informa Vicent Ribes que l’any 1789 hi havia a Castelló tres Vicent Martí, els quals s’hi repartien quatre malnoms: Monchero, Pronòstic, Palabras i el Roig. Joan Martí va ser sagristà de la nostra església entre 1759 i 1798. El primer quart del segle XIX s’incorporen Martí procedents d’Alfarrasí, Carcaixent, Gandia, Vilallonga, Vallés i Novetlè.
Actualment coexisteixen a Castelló Martí de diversos llinatges. Una branca és la que encapçala don Alejandro Martí Ximeno (1771-1855), l’11é major contribuent de Castelló l’any 1836. Es va casar en dues ocasions i va tindre, si més no, 7 fills. Una família de notable influència en l’àmbit del poder municipal, el religiós i el de la séquia d’Escalona. Es vinculen per matrimoni amb altres famílies de nivell social semblant, com els Soro, els Caldés, els Franco, etc. El besnét d’Alejandro Martí Ximeno, Ricardo Martí Caldés, va ser alcalde entre 1918 i 1920, i després entre 1928 i 1929. Un rebesnét és José Martí Soro, fiscal i autor de la Historia de Villanueva de Castellón.
Vicente Martí Adrián (Castelló 1861-1936), regidor el 1923; Emilio Martí Bas (Castelló 1897-1964), alcalde entre 1940 i 1943; Ascensión Martí Bas (Castelló 1906 - València 1996), agostina descalça; Asunción Martí Alcaraz , religiosa dominica de l’Anunciata; Joaquín Martí Martí (Castelló 1903-1988) i Vicente Martí Alcaraz, regidors fins 1944; Alberto Martí Solano, regidor des de 1979 fins 1983; els Burgueres, els Hermanos, jo mateix... Tots descendim de la mateixa persona: Josep Tomàs Antoni Martí Armengol, nascut a Xàtiva el 20 de setembre de 1743 i batejat a la Seu tres dies després. Visqué a Castelló amb la seua dona, Blasa Tarrazona, i ací va escampar la seua llavor[6].
[1] El segon cognom més abundant a Catalunya; un 2,13 % dels catalans el duen.
[2] Tercer cognom més abundant a Catalunya (2,11 %).
[3] Durant el segle XVI els de Carcaixent pertanyen a l’oligarquia local i entronquen a parir de 1780-1785 amb els Garrigues. L’any 1797 se li concedeix el marquesat de la Calçada a Josep Vicent Talens i Garrigues, regidor perpetu de Carcaixent.
[4] En la revista de festes de l’any passat apareix una foto de la família Talens Mateu (p. 82).
[5] A Catalunya és el 27é cognom més habitual (0,26 %).
[6] Al seu nét Salvador Martí Soler (1818-1903) i a la seua descendència vaig dedicar un article en la revista de festes de 1996.
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
Eliseo Martí Torregrosa (Castelló 1908 – Gusen 1942) va ser cronista esportiu del periòdic castellonenc Cultura i va morir en un camp de concentració nazi. Lino Martí Bo tocava l’oboè, i José Martí Torregrosa el saxofon, en la primera banda del mestre Fayos. Alejandro Martí Bo regentava la farmàcia d’enfront de l’església i va ser regidor entre 1949 i 1955.
VIDAL
Vidal era nom de persona comú i significa “que viu, vital”[1]. El 22 de maig de 1443 Guillem Vidal, llaurador i veí de Castelló, s’aveïna a València per 10 anys “en un carrer prop la ecclesia de Sent Jordi, per lo qual carrer devalla hom al carrer de les Barques”.
Residiren a Castelló durant tot el segle XVIII. L’any 1738 Antonio Vidal tenia 13 fanecades d’arrossar en la partida del Pla. En el primer quart del segle XIX vénen Vidal de Castellonet, Lloc Nou, la Llosa de Ranes, Navarrés, Potries i Terrateig. Després s’establiran Vidal del Palomar, Montaverner, Llanera, l'Alcúdia i Alfarrasí. Unes 5 famílies d’aquest darrer poble de la Vall d’Albaida s’aveïnaren a Castelló durant el segle XIX. D’entre tants Vidal podem parlar, per exemple, de Juan Bautista Vidal Pons, casat amb Dolores Climent Moscardó, el qual posseïa 8 fanecades d’arrossar en la partida de les Foies. El seu fill Ricardo Vidal Climent (Castelló 1878-1949), va ser alcalde de Castelló entre 1920 i 1922, i president de la Séquia en dues ocasions; un altre fill va ser el capellà Juan Bautista Vidal Climent (Castelló 1872 – València 1925); i una filla, Milagros (Castelló 1885-1957), va ser dominica de l’Anunciata.
Salvador Vidal Esparza va ser tinent d’alcalde durant la Segona República. José Vidal Navarro tocava la trompa. Pedro Vidal González és sacerdot incardinat en una diòcesi francesa.
PUERTOS
És la variant pluralitzada de Puerto, el qual té un origen toponímic. Entre les dècades de 1760 i 1770 s’establiren uns Puerto, en singular, a Castelló, que deuen ser els ascendents de la major part dels Puertos actuals. Tot i arribar no fa molt a Castelló, els Puertos s’han escampat amb abundància a Castelló, famílies modestes que mai no trobem en les llistes de propietaris de terres dels segles XVIII, XIX i primer quart del XX.
Podem seguir amb prou precisió el llinatge que començaren a principis del segle XIX Toribio Puertos i Lucía Talens, naturals i veïns de Castelló. Toribio Puertos Talens (* v. 1822), fill seu, va casar-se amb Francisca Maïques Benavent, natural de Quatretonda (v. 1820). Els seus descendents enllacen primer amb els Granero, Escuriet, Garrido, Mascarós, Aviñó i Fons; després amb els Moscardó, Pausà, Beltran, Gilabert, Garrido i Perales. D’aquesta branca és Antonio Puertos Aviñó, nomenat regidor l’any 1924. Vicent Puertos Martínez, trompa solista de l’Orquestra de la RTVE, és nét seu i cosí de Sílvia Puertos Pausà, la primera jutgessa de pau de Castelló entre 1989 i 1990.
Tomàs Puertos Talens (* v. 1827), segon fill del primer Toribio, va casar-se dues vegades; la primera amb Paula Lamata Pla (* v. 1830), amb qui va tindre 6 fills; la segona, amb Senenta Chinchilla Chornet, que li va donar 1 filla. Aquests fills es vinculen amb els Chulià, Candel, Amorós, Ferrando, Mascarós i Estrela. Els néts, amb els Peris, Martorell[2], Martí, Poveda, Maïques, Borja, Tormo, Fons, Mascarós, Gilabert, Francés, etc.
José Puertos Mascarós va ser regidor durant la Segona República. Alberto Puertos Sastre ho era entre 1973 i 1979. Vicente Puertos Bo va ser elegit regidor l’any 1995. L’any 1951 Eduardo Puertos Galbis va ser un dels guanyadors del Campionat de sega d’arròs celebrat a Sueca. L’any següent repeteix guardó a Amposta.
MARTORELL
És un antrotopònim, és a dir, un cognom que deriva d’un nom de lloc. Martorell és una vila al Pla de Barcelona. És un llinatge recurrent a les Illes Balears i a les províncies de Barcelona, València i Tarragona.
Entre 1728 i 1739 s’establiren a Castelló. L’any 1761 trobem ja ben establits Jacinto, Antonio i Joseph Martorell; tots tres eren llauradors arrendataris i sembla que van aconseguir una discreta posició econòmica i social. Joseph Martorell va ser regidor l’any 1774. Antoni Martorell va ser síndic l’any 1812. Salvador Martorell va ser alcalde de Castelló l’any 1841.
Néts de Vicente Martorell i de Vicenta Navarro són els altíssims germans Vicente i José Martorell Oliver. El primer, de la quinta de 1875, mesurava 1,90 m. d’alçada. El segon, de la quinta de 1881, mesurava 1,99 m. i pot considerar-se el castellonenc més alt del segle XIX.
Bautista Martorell Sanjuan tocava el trombó[3]. L’any 1952 Emilio Martorell Grimaltos va ser un dels guanyadors del Campionat Nacional de collida de Taronges celebrat a Benifairó de Valldigna; torna a guanyar l’any 55 a Corbera; l’any 57 el de sega d’arròs a Camarles, i l’any 58 ací a Castelló. Luis Martorell Garcia va ser nomenat regidor l’any 1924. Bautista Martorell Llagària és cessat com a regidor l’any 1944. Pascual Martorell Serra fou regidor i tinent d’alcalde en diverses ocasions.
SALA
Deriva del germànic salla, “edifici”, d’on pren el sentit de “sala, habitació”. En l'edat mitjana apareix ben documentat Sala com a nom personal. També existeix el topònim Sala (Osca).
El primer Sala castellonenc que trobe és José Sala, que l’any 1738 posseeix 12 fanecades de moreres en la partida de la Torre. L’any 1764 i procedent d’Alzira, s’estableix a Castelló José Sala, terrissaire. L’any 1845 José Sala Garrido (* v. 1811) té unes 63 fanecades de terra a Castelló.
Diversos Sala han sigut regidors de l'ajuntament de Castelló durant el segle XX: Fernando Sala Francés, José Sala Martínez i Emilio Sala Ferri. Ramon Sala Reig tocava el bombardino. Rafael i Severino Sala Gallego – entre altres castellonencs – emigraren a Mèxic seguint les petjades de son tio Vicente Gallego Benetó i van fer fortuna. Ramon Sala Garrido és professor de Ciències Econòmiques en la Universitat de València i en fou vicerector. Salvador Sala Pla és doctor en Ciències Físiques i actualment és professor de la Universitat Miguel Hernández.
CLIMENT
Del nom de baptisme Clement, “clement, que té clemència”. Sant Climent fou el tercer papa.
A Castelló trobem un Macià Climent l'any 1421. Des del segle XVIII hi ha diversos llinatges Climent que perduren actualment. Segons el Padró de 1738, Andrés Climent, veí de Castelló, tenia 7 fanecades de morera en la partida dels Horts de Llevant. L’any 1822 ve el llaurador Agustín Climent procedent de La Granja. José Climent va ser regidor els anys 1836 i 1837. L’any 1845 Bautista Climent té 53 fanecades de terra a Castelló i és elegit regidor quart l’any 1836. Potser es tracte de Bautista Climent Lluc ( La Granja v. 1808 – Castelló 1880), casat amb Rosa Martorell. Són besnétes seues Amàlia (Castelló 1895 - València 1972) i Isabel Climent Simarro (Castelló 1899 - ? 1989), Terciàries Franciscanes de la Immaculada.
Matilde Climent Estrada (* Castelló v. 1895) va ser dominica de l’Anunciata. Molts Climent han sigut regidors en diverses corporacions durant el segle XX: Federico Climent Martí, Bautista Climent Martí, José Climent Martí, Filiberto Climent Climent, Rafael Climent Martí, Frederic Climent Constant, i José Climent Carrascosa. Salvador Climent Reig (Castelló 1915 - 1997) fou alcalde de Castelló entre 1951 i 1964.
Juan Climent Martí tocava la tuba. L’any 1955 Vicente Climent Sancho va ser un dels guanyadors del Campionat de collida de taronges celebrat a Corbera.
[1] Entre els trenta primers llinatges de Catalunya.
[2] Vegeu la foto dels germans Puertos Martorell.
[3] En la revista de festes de l’any passat eixia la foto de la família Martorell Sanjuán (p. 84).
(Piqueu damunt de la imatge per a fer-la mes gran)
Article publicat en el llibre de festes de Castelló de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada